1 ago 2011

L'ESCLAVITUD DE TENIR I LA LLIBERTAT D'USAR

Sempre m'he sentit atret per tot el que dóna feina i amb el temps he comprovat que em sento amo de les coses a mida que les pateixo,  com més esforç em costen, més m'atrauen i mes lligat m'hi sento. De la mateixa manera, convisc sense massa empatia amb tot el que funciona sol.
Després d'anys de pagar una hipoteca amb esforç i alguns mesos amb un gran esforç, ens hem de sentir amos de la casa o de l'hipoteca? l'esforç que hi dediquem, no sembla lligat a la casa, és quelcom entre nosaltres i el banc. Pintar les parets o tallar l'herba et fan sentir amo de la casa, pagar la quota del mes, et fa sentir amo de l'hipoteca... No seriem igual d'amos si lloguéssim? no serà que al final el que aconseguim fer nostre és el  deute i el sentiment de creditors? Sembla que hem estat domesticats pels bancs amb el confús concepte de "propietari" i ara treballem per a ells. Usar ens allibera. Sembla un intercanvi just, mentre ens convingui, "usem" sense un compromís de continuïtat més enllà de la funció.
La propietat és de les idees o els sentiments i la nostra relació amb les coses hauria d'ésser basada en l'ús i la funció.

mARQ 24-07-11