En els últims deu anys, la construcció ha duplicat el seu cost, en alguns rams fins i tot l'ha triplicat.
Això és degut a que construïm igual que fa cinquanta anys. Des de l'aparició del formigó armat, no hem tornat a revolucionar la construcció, avui en dia, encara és el formigó un dels rams més econòmics proporcionalment. En aquests anys, la indústria ha fet passos de gegant, s'ha transformat totalment i a aconseguit rebaixar els costos i els preus dels seus productes fins a extrems inimaginables en els anys cinquanta o seixanta. Avui en dia, pel preu d'enrajolar un bany, la indústria et dóna un cotxe amb automatismes, confort, seguretat i tot garantitzat.
Sembla que en la situació actual del sector de la construcció seria el moment a fer una nova revolució, sinó fos perquè aquests últims deu anys també han servit per farcir la construcció de normes, regulacions, controls i limitacions que fan molt difícil l'evolució del sector.
L' única opció per fer assequible o abaixar el preu de la vivenda és la industrialització. Els prefabricats i sobretot els processos sencers realitzats a la indústria, són el següent pas de la construcció.
mARQ 1-09-11
1 sept 2011
1 ago 2011
L'ESCLAVITUD DE TENIR I LA LLIBERTAT D'USAR
Sempre m'he sentit atret per tot el que dóna feina i amb el temps he comprovat que em sento amo de les coses a mida que les pateixo, com més esforç em costen, més m'atrauen i mes lligat m'hi sento. De la mateixa manera, convisc sense massa empatia amb tot el que funciona sol.
Després d'anys de pagar una hipoteca amb esforç i alguns mesos amb un gran esforç, ens hem de sentir amos de la casa o de l'hipoteca? l'esforç que hi dediquem, no sembla lligat a la casa, és quelcom entre nosaltres i el banc. Pintar les parets o tallar l'herba et fan sentir amo de la casa, pagar la quota del mes, et fa sentir amo de l'hipoteca... No seriem igual d'amos si lloguéssim? no serà que al final el que aconseguim fer nostre és el deute i el sentiment de creditors? Sembla que hem estat domesticats pels bancs amb el confús concepte de "propietari" i ara treballem per a ells. Usar ens allibera. Sembla un intercanvi just, mentre ens convingui, "usem" sense un compromís de continuïtat més enllà de la funció.
La propietat és de les idees o els sentiments i la nostra relació amb les coses hauria d'ésser basada en l'ús i la funció.
mARQ 24-07-11
Després d'anys de pagar una hipoteca amb esforç i alguns mesos amb un gran esforç, ens hem de sentir amos de la casa o de l'hipoteca? l'esforç que hi dediquem, no sembla lligat a la casa, és quelcom entre nosaltres i el banc. Pintar les parets o tallar l'herba et fan sentir amo de la casa, pagar la quota del mes, et fa sentir amo de l'hipoteca... No seriem igual d'amos si lloguéssim? no serà que al final el que aconseguim fer nostre és el deute i el sentiment de creditors? Sembla que hem estat domesticats pels bancs amb el confús concepte de "propietari" i ara treballem per a ells. Usar ens allibera. Sembla un intercanvi just, mentre ens convingui, "usem" sense un compromís de continuïtat més enllà de la funció.
La propietat és de les idees o els sentiments i la nostra relació amb les coses hauria d'ésser basada en l'ús i la funció.
mARQ 24-07-11
20 jul 2011
NORMES 2, LA PORTA DE CASA
Ens envolten, ens guien, ens cohibeixen... tenim normes per a tot, les tenim tant assimilades que no fem res sense regulació. Acceptem que necessitem normes per viure en societat... i viure en societat és tot el que fem al sortir de casa. A dins, es pot regular el soroll, les olors, potser vibracions...podem regular el que "surt" de casa i a nosaltres en sortir de casa, però la porta de casa ha de marcar la frontera de la regulació.
Necessitem un espai desrregulat, hi ha d'haver un moment en que descansem de les normes per ser nosaltres mateixos, en aquest espai, serà l'únic lloc on pensarem sense posar el pilot automàtic dels sers socials normalitzats.
La normativa d'habitabilitat és una invasió de la nostra intimitat, podríem acceptar-la per la construcció de vivendes socials o de pisos per vendre, però quan es tracta d'una vivenda personal, amb un propietari que sap com vol viure, ningú hauria de dir-li com ha de viure de portes endins, pot tenir un bany sense porta, no tenir baranes o un pis sense cuina i no per això deixarà de ser una vivenda habitable.
Les noveles de ficció sempre han fet notar la perversió de l'excessiva normalització en l'individu, quan ho tinguem tot regulat i haguem eliminat tots els topalls, ja serem màquines.
18 jul 2011
EL LOGO
El disseny es de Carol Van Waart, amiga i brillant dissenyadora. http://www.el-lince.com/c/el-lince.html
15 jul 2011
13 jul 2011
12 jul 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)