3 feb 2012

CEL·LULAR

PROJECTE

 Es tracta d’un projecte de vivenda que planteja tres objectius:

-          2.1-  Minimitzar la petjada en el planeta

-          2.2- Industrialització total del procés constructiu

-          2.3- Minimitzar els consums i buscar l’autosuficiència.


DESCRIPCIÓ
Es un sistema modular que pot créixer a voluntat i quasi indefinidament.
De les unitats bàsiques en diem cèl·lules, i n’hi ha de diferents tipus segons el numero i disposició de portes.
Les Cèl·lules, son sempre de les mateixes mides; un cilindre de 90 cm d’alçada i 180cm de radi amb una semiesfera del mateix radi al damunt. Aquest element, totalment prefabricat, es col·loca, en obra, sobre una base tècnica de dipòsits. Aquests dipòsits formen un prisma hexagonal de 70 cm d’alçada, que marca l’ordre per la connexió de les cèl·lules com un rusc.
La porta d’accés connecta amb una terrassa que es captador d’aigua i te una visera plegable on es troben les plaques fotovoltaiques.
 
 MATERIALS
Per aconseguir que les cèl·lules siguin lleugeres i al mateix temps resistents, s’han construït amb escuma projectada sense poliols sobre un encofrat recuperable, armada amb una gàbia de vímet, molt lleugera i resistent, l’acabat exterior es de composite obtingut de barrejar reines sintètiques i lignines i cel·lulosses. Tot, materials biodegradables o en el seu defecte recicla bles. .Els dipòsits de la base i els tubs d’aigua i desaigue, son de polietilé. Els tancaments son de fusta.













6 oct 2011

EL COMPROMÍS AMB L'EMPRESA

Les empreses nord americanes, les del món de la construcció, assumeixen compromisos de temps amb els promotors; els treballadors de l'empresa, coneixedors d'aquests compromisos i de que la seva feina depèn de la satisfacció dels clients, accepten compensar el temps perdut per les  inclemències del temps o imprevistos, treballant a les nits o el cap de setmana.

Aquesta és una actitud inimaginable aquí, els treballadors no tenen aquest sentit de la responsabilitat, sembla que els encàrrecs de l'empresa no són els seus problemes.

En el nostre país, els funcionaris gaudeixen d'una seguretat laboral que resulta molt poc efectiva per exigir rendiment i al llarg del temps, això s'ha compensat augmentant la plantilla fins a les xifres actuals.

El cost d'aquesta plantilla és enorme i terriblement rígid, l'estat no pot alleugerir la càrrega en moments de vaques flaques.

Entenc que si l'estat és un tant per cent menys competitiu, això afecta a tots els seus administrats, però sobretot als seus empleats directes, no cal dir que comerciants i autònoms ja han patit aquests reajustaments, la proposta, és proporcionar els sous dels funcionaris a la salut econòmica del país, això en moments d'eufòria pot ésser un incentiu al rendiment i en moments com l'actual alleugeriria la despesa pública.

Segur que pensar en reduccions d'un 15 o 20% posaria els pèls de punta a tots els funcionaris, però això és perquè el contacte amb els problemes de la seva empresa és inexistent.


mARQ
06.10.2011

1 sept 2011

La industrialització inevitable

En els últims deu anys, la construcció ha duplicat el seu cost, en alguns rams fins i tot l'ha triplicat.

Això és degut a que construïm igual que fa cinquanta anys. Des de l'aparició del formigó armat, no hem tornat a revolucionar la construcció, avui en dia, encara és el formigó un dels rams més econòmics proporcionalment. En aquests anys, la indústria ha fet passos de gegant, s'ha transformat totalment i a aconseguit rebaixar els costos i els preus dels seus productes fins a extrems inimaginables en els anys cinquanta o seixanta. Avui en dia, pel preu d'enrajolar un bany, la indústria et dóna un cotxe amb  automatismes, confort, seguretat i tot garantitzat.

Sembla que en la situació actual del sector de la construcció seria el moment a fer una nova revolució, sinó fos perquè aquests últims deu anys també han servit per farcir la construcció de normes, regulacions, controls i limitacions que fan molt difícil l'evolució del sector.

L' única opció per fer assequible o abaixar el preu de la vivenda és la industrialització. Els prefabricats i sobretot els processos sencers realitzats a la indústria, són el següent pas de la construcció.


mARQ 1-09-11

1 ago 2011

L'ESCLAVITUD DE TENIR I LA LLIBERTAT D'USAR

Sempre m'he sentit atret per tot el que dóna feina i amb el temps he comprovat que em sento amo de les coses a mida que les pateixo,  com més esforç em costen, més m'atrauen i mes lligat m'hi sento. De la mateixa manera, convisc sense massa empatia amb tot el que funciona sol.
Després d'anys de pagar una hipoteca amb esforç i alguns mesos amb un gran esforç, ens hem de sentir amos de la casa o de l'hipoteca? l'esforç que hi dediquem, no sembla lligat a la casa, és quelcom entre nosaltres i el banc. Pintar les parets o tallar l'herba et fan sentir amo de la casa, pagar la quota del mes, et fa sentir amo de l'hipoteca... No seriem igual d'amos si lloguéssim? no serà que al final el que aconseguim fer nostre és el  deute i el sentiment de creditors? Sembla que hem estat domesticats pels bancs amb el confús concepte de "propietari" i ara treballem per a ells. Usar ens allibera. Sembla un intercanvi just, mentre ens convingui, "usem" sense un compromís de continuïtat més enllà de la funció.
La propietat és de les idees o els sentiments i la nostra relació amb les coses hauria d'ésser basada en l'ús i la funció.

mARQ 24-07-11

20 jul 2011

NORMES 2, LA PORTA DE CASA

Ens envolten, ens guien, ens cohibeixen... tenim normes per a tot, les tenim tant assimilades que no fem res sense regulació. Acceptem que necessitem normes per viure en societat... i viure en societat és tot el que fem al sortir de casa. A dins, es pot regular el soroll, les olors, potser vibracions...podem regular el que "surt" de casa i a nosaltres en sortir de casa, però la porta de casa ha de marcar la frontera de la regulació.
Necessitem un espai desrregulat, hi ha d'haver un moment en que descansem de les normes per ser nosaltres mateixos, en aquest espai, serà l'únic lloc on pensarem sense posar el pilot automàtic dels sers socials normalitzats.
La normativa d'habitabilitat és una invasió de la nostra intimitat, podríem acceptar-la per la construcció de vivendes socials o de pisos per vendre, però quan es tracta d'una vivenda personal, amb un propietari que sap com vol viure, ningú hauria de dir-li com ha de viure de portes endins, pot tenir un bany sense porta, no tenir baranes o un pis sense cuina i no per això deixarà de ser una vivenda habitable.
Les noveles de ficció sempre han fet notar la perversió de l'excessiva normalització en l'individu, quan ho tinguem tot regulat i haguem eliminat tots els topalls, ja serem màquines.